La pica d’aigua beneita es troba a les entrades del temples. A les basíliques de l’antiguitat ja existia un atri o una font que els fidels utilitzaven per rentar-se les mans i la cara en entrar al temple. A partir del segle XII es comencen a popularitzar les piques d’aigua beneita per purificar els deixebles. Moltes tenen forma de petxina, ja que és un símbol de fertilitat, de portadora de vida i de matriu amb la perla a dins. Si en recordeu la imatge, la venus de Boticelli neix de dintre d’un petxina. També es relaciona amb la figura de Crist i la regeneració de la vida.

La parròquia de Sant Cristòfol va ser incendiada el 21 de juliol de 1936. Durant la guerra, el Comitè local la va anar demolint paulatinament, i tan sols van quedar dempeus part dels seus murs perimetrals i la base del campanar. Les tasques per a la seva reconstrucció començaren poc després d’acabada la Guerra Civil, i finalitzaren als anys 50 del segle XX.

Fou precisament durant els aldarulls de 1936 quan aquesta pica hauria estat arrencada del seu lloc original. Possiblement fou llençada en algun dels camps propers al mas de Can Manent, on fou trobada en unes obres de remodelació del carrer de la Plaça l’any 2003. La peça fou reconeguda, recuperada i guardada en un solar propietat de l’Ajuntament de Premià de Mar.

La pica d’aigua beneita està feta de pedra granítica del tipus “ull de perdiu”, element litològic molt similar al que s’observa en la portalada de l’església, que conté motius escultòrics mariners i que, per aquest motiu, la fan una peça singular. Molt probablement prové d’alguna de les pedreres locals.

La part posterior de la pica, la que anava encastada a la paret, és totalment massissa, i ocupa gairebé la meitat de la peça. És plana per dalt, troncocònica pels laterals i torna a ser plana per la part inferior. La meitat anterior representa una petxina de cinc nervis radials, simulant el gènere Pectinidae.

Les mides de la peça són:

• Amplada màxima: 55 cm
• Llargada màxima: 75,5 cm
• Alçada màxima: 29,7 cm