Antònia Alfaro i Fontbona neix l’any 1893 a Sant Gervasi de Cassoles (avui Barcelona). Des dels anys vint Antònia i el seu marit, Cristòfol Ferrer, són a Teià, i el 1935 venen a viure a Premià de Mar per fer-hi de mestres. Ell fa classes als nois i ella, a les noies.

Després de la Guerra Civil, Alfaro rep una sotragada quan Ferrer és condemnat a mort pel règim franquista. No obstant, l’ajuntament —franquista— de Premià de Mar aconsegueix que li commutin la pena per un desterrament de cinc anys a Quintanilla de San García (Burgos), període que s’escurçarà un any i escaig. Però Antònia es queda a Premià amb els seus dos fills i, com a únic mitjà de subsistència, obre una escola al costat de casa seva a la Gran Via, tocant al carrer de la Plaça, on acull una seixantena d’alumnes de totes les edats, majoritàriament nenes.

A l’escola donya Alfaro hi imparteix ensenyament bàsic, però també teatre, dansa, poesia, puntes de coixí, mitja, ganxet i pintura, i hi reguen els arbres i plantes del jardí. Les alumnes grans comparteixen algunes tasques d’una mestra que predica amb l’exemple, com ara netejar els culs dels més menuts, i propugna una educació que potser no és gaire acadèmica, però sí molt pràctica. Les alumnes del centre participen cada any al festival emblemàtic que se celebra a l’Amistat en homenatge a la gent gran.

L’escola no és religiosa i funciona extraoficialment en llengua catalana: «Llegiu-ho en castellà i expliqueu-m’ho en català, si voleu. Sabíem les taules de multiplicar de memòria, en castellà. Però a classe tots enraonàvem en català», expliquen unes exalumnes que, diuen, no van patir mai cap repressió i que li agraeixen una educació en valors que buscava el fons de les persones. «Jo no ho canviaria per res del món!», diuen orgulloses. Però amb nostàlgia: «L’adolescència d’ara…, ai!» (exalumnes: Pepita Pla, Lluïsa Torrents i Carlota Torrents).

L’escola funciona fins als anys 60, quan Antònia Alfaro es jubila. Mor a casa seva el març de 1977. L’any 1978 l’Associació d’Estudis Científics i Culturals li ret un homenatge —també al Sr. Ferrer— al Centre l’Amistat en agraïment al seu mestratge exemplar.