Quan a inicis del segle XX el bany es posà de moda, la minyona d’una família estiuejant anà a mar a banyar-se i un peu li quedà atrapat a les roques. La noia demanà auxili i el senyor Ponç, que passava per allà, l’ajudà a sortir de l’esvoranc. L’origen del nom és incert, però des d’aleshores l’indret es coneix com les roques d’en Ponç. En canvi, des de 1860 hom sí que té referències de la prominent escullera de la balena que feia que els navegants anessin amb molt de compte. Les roques d’en Ponç, que avui són sota el port, eren a vint metres del regaló. Els premianencs hi pescaven pops, fins que Renfe les colgà amb runa per resguardar la via dels temporals. La construcció del port (1978) les acabà de tapar. Els antics recorden amb melangia aquell paradís i els poetes locals, com Joan Vilanó, en canten elegies: “Adéu, oh roques aimades…”