El 10 de juliol de 1932 es va col·locar la primera pedra del Casal Benèfic Premianenc, un centre privat destinat a atendre d’urgència els premianencs o persones de fora que «per necessitat de la vida, es trobessin sols i sense recursos».

Gràcies a l’impuls de l’Ajuntament, a l’aportació de terrenys dels germans Salom Metzger i a la voluntat i empenta de la gent del poble, s’erigí el que, en paraules de l’alcalde republicà Pere Màrtir Petit Mayolas, era «d’absoluta necessitat per a aquesta població.» L’alcalde Petit va morir aquell any i l’Ajuntament va posar el seu nom al carrer on, amb moltes dificultats, s’estava construint el casal.

La inauguració es faria esperar molt. Però, mentrestant, l’any 1936 el Comitè Revolucionari va incautar l’edifici per allotjar-hi els refugiats de guerra, que el van deixar molt malmès. El 1939, un cop agençat, les «Flechas Navales» de la Falange Española de las JONS el van ocupar il·lícitament.

L’Ajuntament franquista maldà per esquivar les ‘ingerències polítiques’ en un projecte finançat per més de set-centes famílies premianenques, molts comerciants i empresaris locals, i també algunes subvencions. La junta del patronat —sempre amb l’alcalde i el rector de Sant Cristòfol com a patrons amb càrrec honorífic— va contractar els serveis de les Germanes Josefines de la Caritat perquè tinguessin cura dels residents. El casal es va estrenar el 10 de juliol de 1941, però no es va poder legalitzar fins el 1943.

Des de fa vuit dècades, centenars de persones han trobat acolliment al Casal Benèfic. Moltes hi han nascut i moltes més hi han viscut els darrers anys de la seva vida. Avui, doncs, podem afirmar que és una referència imprescindible per entendre la història d’una experiència compartida i d’un compromís de solidaritat entre moltes generacions de premianencs.

El Casal Benèfic Premianenc, per Jordi Amat i Teixidó (2001)

El Casal Benèfic Premianenc, per Xavier Martín Pay (2025)