Plaça de la Constitució, plaça Vella o plaça del Mercat són alguns dels noms antics pels quals ha estat coneguda al llarg dels anys la plaça de l’Ajuntament, la primera plaça de la història de la vila i escenari, encara avui, de nombroses festes populars: des de ballades de sardanes a jornades castelleres, sense oblidar l’assalt pirata que els premianencs patim any rere any pels volts de la diada de Sant Cristòfol.

Des de l’ombra que ens ofereixen els plàtans de la plaça —plantats amb motiu de la Festa de l’Arbre de 1915—, podem contemplar diversos establiments comercials i d’hostaleria. Però sobretot, l’església de Sant Cristòfol, un edifici clau en la identitat premianenca més enllà de la seva transcendència religiosa i que no es pot dissociar de l’esdevenir de la comunitat municipal de finals del segle XVIII en endavant. La història de l’església parroquial es remunta a 1798 quan el gremi de mariners, els quals poblaven el veral de mar de Premià, en va posar la primera pedra en uns terrenys cedits per la família Manent. De l’església en destaca la seva magnífica portalada barroca, amb motius mariners i costumistes que homenatgen els mariners fundadors del municipi. L’església de Sant Cristòfol es va començar a erigir dins els límits d’un terme municipal i es va acabar dins dels límits d’un altre.

Si, doncs, un dia de Sant Cristòfol (10 de juliol de 1841) Premià de Mar obtenia la segregació eclesiàstica, cinc anys abans (9 d’octubre de 1836) ja havia fet efectiva la independència de Sant Pere de Premià —avui, Premià de Dalt. Malgrat que el terme del nou municipi no arribava als dos quilòmetres quadrats —de fet, des d’aleshores tampoc no ha variat—, Premià de Mar va aconseguir tenir un ajuntament amb tots els ets i uts; és a dir, per a tot el que aleshores necessitaven un municipi i la seva gent, inclosa una plaça principal per a congregar la població en actes i esdeveniments transcendentals (i, de vegades, no tant).