El ferrocarril arriba a Premià de Mar el 28 d’octubre de 1848. La posada en marxa del ferrocarril Barcelona—Mataró serà el complement adient per poder transportar tots els productes agrícoles, industrials o manufacturers. Però és necessari dir que el tren acabarà amb el transport de cabotatge tan arrelat fins aleshores. I, a més, la instal·lació de la via fèrria crearà una barrera entre el mar i els pobles que havien nascut i crescut gràcies a ell. La línia del ferrocarril havia estat impulsada, precisament, per un maresmenc, el mataroní Miquel Biada i Bunyol.
La convivència amb el ferrocarril no va ser mai fàcil. Algunes de les dificultats que hi va haver a nivell popular van ser les històries i llegendes que aleshores circulaven. Una d’aquestes llegendes afirmava que el fum de les màquines perjudicaria els sembrats, no deixaria créixer les plantes i, per tant, els pagesos s’arruïnarien. Una altra raó per anar en contra d’aquest nou invent va ser la creença que les locomotores, per al seu bon funcionament, havien de ser untades amb greix de criatura. I només va faltar que per aquelles dates hi hagués la desaparició d’alguns infants a Barcelona, fet que va provocar una gran manifestació de dones de la Barceloneta en contra del ferrocarril. Va ser tan virulenta que, fins i tot, van pretendre incendiar l’estació.
Una publicació en el diari La Costa de Llevant (1897) deia: «Girem la vista i veiem que se’ns acosta, traient glopades de fum i fent tremolar la terra, una gran bestiassa que per tot arreu llençava esquitxos de foc i que al veure a tanta gent que l’esperava, féu un xisclet tan fort i horrorós i una remor amb les seves cames, que eren a dotzenes i totes de ferro, que tots tombàrem el cap per a fugir corrents cap a casa nostra.»
El tren semblava, doncs, cosa de bruixes i tothom estava convençut que portaria desgràcies. De fet, era habitual, durant els primers temps, que els viatgers fessin testament abans d’agafar el ferrocarril.
El fet és que el ferrocarril va permetre l’arribada de matèries primeres que utilitzaven les indústries que ja hi havia a Premià de Mar. També va facilitar l’anada i tornada dels habitants dels pobles veïns. Una dita de l’època era «Nunca tal cosa se vió: comer en Barcelona i cenar en Mataró.»
Amb el ferrocarril Barcelona–Mataró es va construir la primera infraestructura de la península: el túnel de Montgat.
Artista: Santi Domínguez
En Santi va néixer l’any 1967 a Mataró, on va viure fins els 32 anys. Actualment resideix a Premià de Mar.
Trajectòria artística. La seva vocació artística ve de ben petit, encara que la practiqués només de manera autodidacta. La seva formació pictòrica, que s’inicia als 38 anys, va totalment lligada a Josep Novellas, amb qui comença els seus estudis de dibuix i pintura, estudis que continuarà fins el 2009, quan va morir el mestre.
Formació artística. A manera de resum de la formació d’en Santi direm que va cursar estudis de dibuix i pintura amb Josep Novellas del 2005 al 2008. Un curs de gravat amb Manuel Prieto (Punta seca i Carborundum) el 2007, i ja a l’Espai Novellas els tallers Del gris al color amb Alberto Romero, Composició i Variacions sobre un mateix tema amb Albert Alís, La nit i el dia en el paisatge amb Marta Duran, Vidre i transparències amb Albert Alís i Al natural amb Alberto Romero, tots al 2009.
A la mort de Novellas en Santi ha seguit evolucionant en forma de grans etapes, que ha anat tancant progressivament després d’haver-les exposat en nombroses ocasions, però que es basen sempre en el seu particular estil a mode de taca, de la que en sorgeixen les formes.
Després d’aquesta etapa en Santi ha seguit pintant, però sense més estudis acadèmics. Ha realitzat al voltant d’un centenar d’exposicions individuals i col·lectives en diversos llocs nacionals, estatals i a l’estranger. També ha obtingut diversos premis i reconeixements. Més informació a https://www.santidominguez.cat/